divergent Ways

...

- Sí, sí; jo tot vull dir-li abans que arribin.
Senyora!… Blanca!… Perdoneu-me: us miro
per sobre d’aquest món. Vós en la terra
no heu nascut, no, com han nascut los homes.
Vós sou d’altres espais, d’on s’engendraven
los somnis endolcits de ma infantesa.
Al veure-us, al sentir-vos!,… Sols amb l’aire
que moveu al passar, tota ma vida
tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,
i sent vibrant, que mor i viu alhora!
I amb goig i penes, i amb desigs i angúnies
l’alè que heu respirat cerco i aspiro,
i en ell m’ofego i m’hi rebolco l’ànima!
I una onada potent, com la que arrenca
del fons del mar les roques per llençar-les
contra el sol, la lluna i les estrelles,
una onada de sang, sospirs i besos,
i bramuls de salvatge i clams de joia,
i llàgrimes i queixes i harmonies,
esqueixant-me al pujar trossos d’entranyes,
a mos llavis acut, i en ells rebenta
per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo
més que s’estima vostre Déu els àngels,
més que s’estima a ses hurís Mahoma,
més que s’estimen tots els sers que alenen
que tots los que han viscut i els que han de viure,
esperits i mortals en cels i terres!

- La mort! Oh, que s’acosta!
Veniu, que jo us vull veure. No m’espanta
la claror, no! Qui sou? Deixeu que us miri
fins l’ànima pels ulls! Qui sou? Quin dia
m’heu vist i us he vist jo? Quan me diguéreu
tot lo que ara m’heu dit, que una altra volta
jo ho havia escoltat de vostres llavis?
Ans de nàixer, potser, ans d’esta vida,
amorós com avui vós me parlàveu.
No, no aparteu els ulls: ara us vull veure
pel temps que no us he vist. Jo, sens saber-ho,
vos enyorava, i éreu en mos somnis
de claustre i soledat. Jo no sabia
com éreu vós llavors, i éreu com ara!
Mes no vull que moriu, que a vostra vida
la meva s’ha arrelat! Què hi fa que ens voltin
en lloc de flors, serpents, si elles nos lliguen?
Pobre! Del món odiat! Sobre la terra
quant i quant heu patit! Quanta amargura
haurà begut vostra ànima reclosa
sempre en lo fons del pit sentint les ànsies
de volar, com la meva, i entre reixes
pegant d’ales, glatint i fent-se trossos!
Quant sofrir! Desditxat! Infeliç! Pobre!

- Tot és en va: vós sou el cel; jo l’aigua;
mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten
només en l’horitzó! És en va!

Mientras las ondas de la luz al beso
palpiten encendidas,
mientras el sol las desgarradas nubes
de fuego y oro vista,
mientras el aire en su regazo lleve
perfumes y armonías,
mientras haya en el mundo primavera,
¡habrá poesía!

Mientras la ciencia a descubrir no alcance
las fuentes de la vida,
y en el mar o en el cielo haya un abismo
que al cálculo resista,
mientras la humanidad siempre avanzando
no sepa a dó camina,
mientras haya un misterio para el hombre,
¡habrá poesía!

Mientras se sienta que se ríe el alma,
sin que los labios rían;
mientras se llore, sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;
mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan,
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡habrá poesía!

Mientras haya unos ojos que reflejen
los ojos que los miran,
mientras responda el labio suspirando
al labio que suspira,
mientras sentirse puedan en un beso
dos almas confundidas,
mientras exista una mujer hermosa,
¡habrá poesía!